Pràcticament en tot, les noies estan destacant a les escoles; són els nois els qui representen el "segon sexe".

Edició en castellà: "La guerra contra los chicos: cómo un feminismo mal entendido está dañando a los chicos jóvenes" Ed.Palabra, Madrid, 2006.


Els col.legis americans afavoreixen els nois i oprimeixen les noies. La veritat és justament el contrari. Pràcticament en tot, les noies estan destacant a les escoles; són els nois els qui representen el "segon sexe".

Corren temps dolents per als nois a Estats Units. La impressionant victòria de l'equip de futbol femení dels EEUU a la darrera Copa del Món celebrada el passat estiu, simbolitza l'esperit de les noies americanes. Es podria dir que la derrota a "Columbine Hight", la passada primavera, simbolitza l'esperit dels nois americans.

Que els nois hagin perdut la bona reputació no és accidental. Durant molts anys grups de dones s'han queixat de que els nois es beneficien del sistema escolar, que els afavoreix, i posa dificultats a les noies. "Els col.legis no són justos amb les noies" declara la Associació Americana de Dones Universitàries. Les noies "estan patint una mena de lligam psicològic", argumenten dos coneguts psicòlegs de l'educació. Una important corrent de llibres citen que les investigacions demostren no només que els nois són afavorits a classe, sino també que aporten violència i assetjament sexual al pati escolar.

Tinguent en compte el punt de vista que ha prevalgut a l'educació americana durant la darrera dècada, els nois estan ressentits tant per ser considerats el sexe injustament privilegiat com pels obstacles que han trobat al seu camí per tornar a les noies la justícia perduda. Aquesta perspectiva s'està promocionant a les escoles i molts professors creuen ara que les noies mereixen una consideració especial per tal que siguin indemnitzades per situacions passades. "Està clar que els nois són el Número U en aquesta societat i a la major part del món, argumenta Patricia O'Reilly, professora d'Educació i directora del Centre de Justícia per raó de Gènere, de La universitat de Cincinnati.

HoffLa idea de que els col.legis i la societat subestimen les noies ha portat a tot un conjunt de lleis i polítiques encaminades a "retallar" l'avantatge que tenen els nois i a reparar el mal fet a les noies. Que a les noies se les tracta com un segon sexe a les escoles i, en conseqüència, pateixen; que els nois disfruten de privilegis otorgats i, en conseqüència, se'n beneficien -això és sabut per tothom. Però no és veritat.

La investigació que habitualment es cita per donar recolzament a les reclamacions en contra dels privilegis masculins i dels seus pecats, està plena d'errades. Pràcticament cap de les tals investigacions ha estat publicada a diaris professionals de reconegut prestigi. Algunes de les dades han desaparegut misteriosament. Una revisió dels fets demostra que són els nois i no les noies els que es troben al cantó dèbil del buid de l'educació de gènere. El noi sol estar un any i mig pel darrera de la noia pel que fa a llegir i escriure; està menys compromès amb l'escola i és molt menys probable que arribi a la universitat. El 1997, el total d'alumnes matriculats a universitats va ser d'un 45% de nois i un 55% de noies. L Departament d'Educació pronostica que la proporció de nois a les universitats seguirà en devallada.

Dades del Departament d'Educació dels Estats Units i estudis recents d'algunes universitats demostren que, lluny d'aparèixer tímides i desmoralitzades, les noies d'avui dia fan ombra als nois. Aconsegueixen millors qualificacions. Tenen aspiracions educatives més altes. Segueixen programes acadèmics més rigurosos i participen a classes d'alt nivell en percentatges més elevats. D'acord amb el Centre Nacional d'Estadístiques Educatives, lleugerament més noies que nois s'inscriuen a cursos de matemàtiques i de ciència avançada. Les noies, a les quals s'ha atribuït timidesa i manca de confiança, superen els nois als organismes de direcció d'alumnes, a les societats d'honor, a les revistes escolars i als clubs de debat. Només en esports els nois van per davant, però grups de dones s'estan marcant com a objectiu, la revenja d'aquest buid que tenen en l'aspecte esportiu. Les noies llegeixen més llibres. Superen els nois a les proves artístiques i musicals. Moltes més noies que no pas nois estudien a l'estranger. Moltes més s'adhereixen a “the Peace Corps”. Al mateix temps, més nois que noies són expulsats dels col.legis. Molts més repeteixen curs i molts abandonen. Els nois tenen tres cops més de possibilitats de que se'ls diagnostiqui el síndrome de dèficit d'atenció per hiperactivitat. Molts més nois que noies es troben implicats en crims, alcohol i drogues. Les noies protagonitzen intents de suïcidi més sovint que els nois, però són els nois els que ho aconsegueixen més freqüentment.El 1997, un any típic, 4.483 joves, entre cinc i vint-i-quatre anys, es van suïcidar: 701 noies i 3.782 nois.

Fent servir el llenguatge dels experts en educació, les noies es comprometen més "acadèmicament". L'any passat, a un article publicat a “The CQ Researcher”, sobre els objectius acadèmics assolits per les noies i els nois, es descriu una observació comú entre les famílies: "les filles volen complaure els seus professors i professores fent treballs "extra", fent més crèdits dels demanats, fent els deures amb un cura especial. Els fills fan ràpidament els deures que els han posat i surten a ugar, despreocupats totalment de com jutjaran els professors la seva poc acurada feina".

El compromís amb l'escola és una mesura crítica de l'èxit de l'alumne. El Departament d'Educació dels Estats Units medeix el grau de compromís de l'alumne amb els següents criteris: "Quant de temps dedica l'alumne a fer els deures cada tarda?" i "Es presenta l'alumne a classe preparat i disposat a aprendre?" (Porta llibres i llàpis?; Ha acabat els deures?). Segons enquestes realitzades a alumnes de quart, vuitè i dotzè cursos, les noies són més constants en fer els deures que els nois. Cap al dotzè curs els nois tenen quatre cops menys de probabilitats de fer els deures que les noies. Igualment, més nois que noies responen que "habitualment" o "sovint" van a l'escola sense el material necessari o sense haver fet els deures.

La diferència de resultats entre noies i nois a l'escola secundària porta directament al creixement de la diferència entre admisions de noies i nois a la universitat. El Departament d'Educació informa que el 1996 hi havia 8,4 milions de dones, però només 6,7 milions d'homes matriculats a la universitat. Aquestes dades prediuen que les noies mantindran i augmentaran el seu lideratge durant la següent dècada i que per a l'any 2007 els números seran de 9,2 milions de dones per 6,9 milions d'homes.

 

La aniquilació de la diferència segons els resultats de les proves

Les feministes no poden negar que les noies aconsegueixen millors resultats, estan més compromeses i que són ara el sexe majoritari a l'ensenyament superior. Argumenten, però, que aquests avantatges amb prou feines són decisius. Destaquen que els nois aconsegueixen millors resultats que les noies en gairebé tots els tests estandaritzats que són significatius -especialment al “the Scholastic Assesment Test” (prova de selectividad) i a la facultat de dret, a la facultat de medicina i als tests d'admisions pels graduats escolars.

El 1996 vaig escriure un article per a "Education Week" sobre els molts camins en els quals les noies estudiants avançaven els nois. Aprofitant els resultats del test que suggereix que els nois ho estan fent millor que les noies, David Sadker, professor d'educació i coautor amb la seva esposa, Myra, de “Failing at Fairness: How America's Schools Cheat Girls”, (“Errada a la justícia: Com les Escoles Americanes enganyen les noies”) (1994), va escriure: "Si les noies volen alt a l'escola, com escriu Cristina Hoff Sommers, llavors aquests tests són cecs pel que fa a aquest vol". Als SAT (Scholastic Assesment Test) de 1998, els nois van obtindre 35 punts més (sobre un total de 800) que les noies a matemàtiques i 7 punts més a Anglès. Aquests resultats semblen contrarrestar totes les demés mesures que s'han près a les escoles. A gairebé totes les altres àrees els nois es queden enrrera. Per què, doncs, fan millor els tests? Té raó Sadker de suggerir que aquesta és una manifestació de l'estatus privilegiat dels nois?

La resposta és no. Una mirada atenta a la mostra d'estudiants que realitza el SAT i d'altres tests similars, mostren que els resultats més baixos de les noies no tenen res a veure amb discriminacions ni injustícies. És més, els resultats no signifiquen sempre un assoliment menor dels objectius per part de les noies. En primer lloc, segons el College Bound Seniors , un informe anual sobre els que es presenten als tests estandaritzats, publicat per "The College Board2, moltes més noies que nois en una situació de "risc" realitzen el SAT -noies de famílies amb rendes baixes o els pares de les quals no es graduaren a l'escola secundària o, inclús, mai van anar a escola. "Aquestes característiques", diu l'informe, "s'associen amb resultats més baixos de la mitjana obtinguda al SAT". En comtes d'utilitzar incorrectament els resultats del SAT com a una evidència de discriminació envers les noies, els responsables de l'educació haurien d'estar preocupats pels nois que mai es presenten als tests necessaris si volem promocionar l'educació superior.

Un altre factor presenta els resultats esbiaixadament de tal manera que semblen afavorir els nois. Nancy Cole, presidenta del del “Educational Testing Service” (Servei Educatiu de Proves), en diu el fenòmen "spread" (extensiu). Els resultats a gairebé tots els tests d'intel.ligència o de coneixements són molt més variats entre els nois que entre les noies -entre els nois es troben més estudiants prodigiosos, però també més amb escadusseres capacitats. O, com diria el científic i polític James Q. Wilson, "entre els homes hi ha més genis, però també més idiotes".

Els nois també predominen a les llistes de suspesos i falta d'habilitat per a l'aprenentatge. Els alumnes que es troben en aquests grups rarament fan les proves d'entrada a la universitat. Per altra banda, els nois que, excepcionalment, es prenen amb seriositat els seus estudis posen de manifest nombres extraordinariament elevats als tests estandaritzats. Els activistes de l'igualtat de gènere com Sadker haurien d'aplicar la lògica d'una manera més consistent: si el poc nombre de noies a l'extrem més alt de la distribució de capacitats és una evidència d'injustícia envers elles, llavors l'excés de nois a l'extrem més baix hauria de considerar-se una evidència d'injustícia envers ells.

Suposem per un moment que allunyem la nostra atenció del selecte grup, altament motivat, que constitueix els dos cinquens dels alumnes de secundària que es presenten al SAT, i considerem pel contrari una mostra realment significativa dels escolars americans. Com podriem, llavors, comparar les noies i els nois? Bé, ens sembla tenir la resposta. “The National Assessment of Educational Progress” (Assessoría Nacional sobre el Progrés Educatiu) va començar el 1969, autoritzat pel Congrés, ofertes de més i millors mesures per augmentar el rendiment entre els alumnes de tots els nivells de capacitat. Al programa del del National Assessment of Educational Progress, entre 70.000 y 100.000 alumnes, triats de quaranta-quatre Estats, van ser examinats de lectura, escriptura, matemàtiques i ciències, a les edats de 9, 13 i 17 anys. El 1996, els nois de 17 anys van superar les noies per 5 punts a matemàtiques i per 8 a ciències, mentre les noies superàven els nois per 14 punts en lectura i 17 a escriptura. Durant els darrers anys, les noies gairebé han assolit el nivell dels nois a matemàtiques i ciències, mentre els nois segueixen a gran distència de les noies en lectura i escriptura.

El juliol de 1995, a un número de la revista Science , els investigadors de la universitat de Xicago, Larry V. Hedges y Amy Nowell, van observar que el dèficit de les noies en matemàtiques era petit però no insignificant. Van posar de relleu que aquest dèficit podria afectar d'una manera adversa al nombre de dones que sobresurtin a les professions científiques i tècniques. Pel que fa als dèficits d'escriptura dels nois, afirmaven que les "àmplies diferències entre sexes pel que fa a l'escriptura... són alarmants... Les dades impliquen que els nois estan, en promig, en un fort desavantatge en els resultats d'aquesta habilitat bàsica. Hedges i Nowell segueixen advertint que els grans números que generalment coloquen als nois al final de la llista en lectura comprensiva i escriptura, tenen també implicacions polítiques. Dona la impressió que individus amb tan poca capacitat literària tindran dificultats per trobar feina en una economia cada cop més dirigida a la informació. Així, cadria prendre alguna mesura que els capacités per participar constructivament. Edges i Nowell describien un fenòmen de proporcions nacionals, però com que l'atenció s'ha focalitzat més aviat en els dèficits de les noies, pocs americans saben quelcom sobre aquest problema o, inclús, molts ni tan sols sospiten que existeixi.

Més encara, tan acceptat el mite de que les noies estan en crisi, que s'ha arribat a una situació en la qual, inclús els professors que treballen diàriament amb noies i nois, tendeixen reflexivament a descartar qualsevol desafiament al mite en questió o a assenyalar qualsevol evidència que posi de manifest la veritable crisi entre els nois. Fa tyres anys el col.legi “Scarsdale High School” de Nova York, va organitzar unes Jornades de treball sobre la igualtat de gènere entre els seus professors. El més destacat de les Jornades va ser el conegut les-noies-són-tractades-injustament. Un alumne va fer una presentació en la qual va assenyalar fins l'evidència el suggeriment de que les noies a Scarsdale estaven molt per davant dels nois. David Greene, professor de ciències socials, va pensar que l'alumne deuria estar equivocat, però quan, amb altres companys, va analitzar les pautes de resultats del seu departament, va descobrir que l'alumne tenia raó. Van trobar poques diferències en els resultats entre nois i noies a les classes d'estudis socials de nivell avançat. Però a les classes estàndad les noies ho estaven fent millor.

I reene va descobrir una altra cosa: molts pocs el van voler escoltar sobre els seus recents descobriments. Igual que d'altres escoles Scarsdale era fortament influenciat per la creença que les noies estan sistemàticament en desavantatge. Aquesta idea preval entre els comités directius de les escoles que promouen la igualtat de gènere i ha portat l'escola a oferir un curs especial optatiu sobre la igualtat de gènere. Greene ha intentat comentar el tema del baix rendiment dels nois amb col.legues seus. Molts li concedeixen que a les seves classes sembla que les noies ho fan millor que els nois, però no veuen això com a part d'un patró constant. Després de molts anys d'haver sentit parlar del silenci i opressió amb què s'ha tractat les noies, els professors no es prenen seriosament el suggeriment que els nois no estan rendint com les noies, encara que ho estiguin veient amb els seus propis unns a les seves classes.

Ref.: www.theatlantic.com/issues/2000/05/sommers.htm

HOFF SOMMERS, Christina: The war against boys; how feminism is harming our young men. New York, Simon and Schuster, 2000.